Els brindis per l’Estatut, el trenta de setembre, no es van fer amb cava brut nature. Com a molt, vista la rapidesa amb que s’ha esbravat, es van fer amb vi gasificat i del barat. Ja som allà on ens temíem el dos de novembre, malgrat la bona impressió que ens van causar aquell dia els nostres representants. L’espectacle dels darrers dies, culminat avui, ha estat trist, molt trist. Els socialistes catalans, des del primer dia, s’han assegut a l’altre costat de la taula. No calia ni haver-los nomenat com a representants del nostre Parlament. Més que una enganyifa, ha estat una burla, com ara els comentaris del senyor Iceta, quan diu que el PSC se sent més identificat amb el contingut dels acords actuals que amb el projecte d'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. Trista figura, la del Miquel Iceta, que rebla el clau dient que “l'Estatut també és una batalla contra els nacionalismes espanyol i català”. Sense comentaris.

Lamentables les declaracions que he pogut seguir aquest migdia volent justificar un acord injustificable. Polítics de segona fila seient allà on haurien de seure els veritables estadistes, amb visió d’estat. Els Herrera i Boada posant de manifest que el seu nivell no va més enllà d’empleats de gestoria, amb perdó pels dignes oficinistes. La Manuela de Madre, que cada dia s’assembla més a la senyoreta Rottenmeier, no té altres paraules que “acusar” Esquerra de procurar només el “regate corto”, obviant que ella representa un partit que és el paradigma de l’oportunisme polític, i que la seva visió nacional catalana no va més enllà de la “regió” subordinada. De CyU no sé si val la pena parlar-ne, la seva història ja la van deixar escrita quan van pactar les rebaixes del l’estatutet de la Moncloa, a les ordres sempre dels seus veritables mentors i mecenes, per no dir els que els mantenen, els patrons Brufau, Carulla, Godó, Lara i companyia, els que de veritat els hi porten les regnes. Per acabar, només falta que ERC es decanti per una pusil·lànime abstenció en vistes de conservar càrrecs i prendre el menys mal possible. I encara per acabar, ara sí, que els que NO votarem mai aquest estatutet comencem a dividir-nos, discutir i barallar-nos en grups i grupets partidaris del NO, de l’abstenció, del vot Nul, del vot per autodeterminar-nos i tota la resta de bestieses que aniran sortint.

Al final de tot, l’únic que riurà serà el PP. Amb la seva guerra bruta d’espantalls, cataclismes mil i vel·leïtats colpistes, hauran aconseguit el seu objectiu: Continuar tenir-nos lligats i mesells, igual que els últims tres segles. Per fer aquest trajecte, per arribar fins aquí, no calien tants esforços i provisions. Senyors polítics: No és això, de què parlàvem, no és això.

Si volem donar la resposta escaient al ministre espanyol de la guerra, per la seva tebior còmplice respecte als militars amb vel·leïtats colpistes, res millor que votar Mena al guardó per actituds anti-demòcrates que lliura cada mes Bad Democracy Award. Podeu entrar a l'OpenDemocracy.net, o seguir la proposta que ens fa aquest bloc on explica què cal fer per votar-lo i també inclou una frase per “tallar i enganxar” en anglès.

Els anomenats falangistes taxidermistes semblen decidits a passar per les urnes. És una bona notícia. Ho és, entre altres motius, perquè així sabrem en nom de qui, o de quants, parlen. Mentre no hagin passat la revàlida, però, demanaria als mitjans de comunicació, i a la premsa escrita en particular, que els dediquin la mateixa atenció i els mateixos titulars que mereix qualsevol grup extraparlamentari. És sospitosa l’atenció que alguns mitjans dediquen a aquest grupuscle –mentre no es demostri el contrari- creat al servei del nacionalisme espanyolista. L’operació lerrouxista ja està en marxa, si més no, un intent d’emulació del confús ideari populista de principis del segle passat, que tant va exacerbar la demagògia esquerrana. Em pregunto, però, on és el Lerroux del segle XXI capaç d’aglutinar l’actual demagògia anticatalana a dins de Catalunya mateix? Sincerament, ni el bufó Boboadella, ni els Espada, De Azúa o qualsevol membre d’aquesta difusa nebulosa no el veig amb el carisma necessari per dirigir tal galliner. Això sí, recursos ni suports no els faltaran. Ja hem vist el flamant fitxatge de l’Espada pel diari El (in)Mundo. Avui dissabte, al Teatre Tívoli, es farà la presentació d’aquesta opereta que no se sap si acabarà sent una comèdia o bé un drama.

L'empresa energètica alemanya E.ON ha anunciat avui la presentació d'una oferta per a comprar el 100% del capital d'Endesa. La direcció de l'empresa elèctrica espanyola veu amb bons ulls aquesta nova oferta, de 29.000 milions d'euros en efectiu, perquè competirà amb l'opa que ja fa mesos va presentar Gas Natural. Una de les diferències és que Endesa considera que l'opa de l'empresa catalana és hostil i la de l'empresa alemanya és amistosa.

Esperanza Aguirre va dir que no permetrien que la propietat de les empreses espanyoles sortís del territori nacional. Al seu dia ja li vam agrair que ens aclarís que nosaltres no formem part d’Espanya. Pel que es veu, el seu “territorio nacional” arriba fins als lands alemanys. Deuen recordar amb nostàlgia les abraçades d’Hendaya.

Els catalans som perillosos i no ens volen veure ni en pintura. Això, que ja ho sabem els que anem a peu, com és que no ho saben els nostres empresaris? Com és que d’una vegada per totes no deixen de mirar cap a Espanya i miren cap a Europa? Senyors de La Caixa, senyors de Gas Natural, deixin estar Endesa i comprin E.ON, hi sortirem tots guanyant i ningú no prendrà mal.

Aquest menyspreu és la recompensa que reben els Fornesa, Oliu, Brufau i companyia per ser fidels als dictats de la Moncloa. Els mateixos que van comminar l’Artur Mas a fer-se el hara-kiri davant d’en Zapatero, són els primers a rebre les bufetades dels castellans. Els nostres empresaris, tret de comptades excepcions, mai no han sabut estar a l’alçada d’aquest país. Ja al segle XIX van imposar la “moda” de parlar castellà fins i tot “en la intimidad”. Parlar català feia de pobre, i ells volien ser els rics de la Villa i Corte. Així ens va, encara avui.

Quan fa poc més de dos anys Vicent Partal anunciava que Vilaweb també s’apuntava als blocs –moment en que vaig decidir obrir el meu- ja ens deia llavors que arreu del món aquesta nova eina de comunicació tenia un èxit imparable. No sé què diria avui l’amic Vicent del creixement i la popularitat que ha assolit el fenomen blocaire. Si fa temps ja vaig llegir que en tot el món es creava un bloc cada tres segons, se’m fa difícil pensar les xifres que es mouen a dia d’avui.

“Amb la voluntat d'un Parlament no s'hi juga impunement.” Aquesta és una de les impressions que ha tret el Ramon Alcoberro de la manifestació d’aquest dissabte, segons explica. Val la pena llegir-lo. Els derrotistes i els botiflers, que de tot n’hi ha, comencen amb el ball de xifres. Deixem-los. Hi havia molta gent, moltíssima, i això és el que compta. O algú es creu que a les “oficials” i ben orquestrades per tots els mitjans que es van fer al Passeig de Gràcia hi havia un milió de persones? (un milió i mig o dos, segons alguns). Què va dir Contrastant del milió de persones a les manifestacions contra la guerra de l’Iraq? Si fa no fa que hi havia la mateixa gent d’avui. I sigui la que sigui, és molta gent.
Acabo de llegir en un altre bloc derrotista (que sols que aneu quedant. Amb la guia espiritual del frare d’Alcampell aneu de mal borràs) que “Si no vaig errat, 70.000 és l'1% de 7.000.000 ... O sigui: una xifra irrellevant , irrisòria. Algú (començant pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat.” No cal fer-se mala sang ni alegrar-se de les penes dels que van a reculons. Com que em consta que són del mateix ram, tot i que molt diferents, que li contesti el mateix Alcoberro amb unes paraules que també he agafat del seu post: “La tieta, per cert, s'ha enfadat molt amb els que portaven una pancarta que deia CiU traïdors. Està cada dia més velleta i més sola, la pobra.” Crec que queda prou clar.

La manifestació organitzada per demà dissabte a Barcelona, a les 5 de la tarda, porta per lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Ja fa anys que no participo en cap manifestació, i no per manca de ganes. Tinc entrebancs personals que m’ho posen difícil, quan no, m’ho fan impossible. Però aquest cop estic decidit a anar a Barcelona a manifestar-me, no a favor ni en contra de cap estatut –encara que personalment rebutgi el projecte de nou estatut per insuficient-, sinó per dignitat personal i perquè també crec que, ensems, defenso la dignitat del meu país. Són inadmissibles les rebaixes madrilenyes al text que vam acordar aquí per àmplia majoria. És decebedora la desunió i la manca de fermesa dels nostres polítics. És patètic i penós l’acord Mas-Zapatero que desvirtua la proposta del Parlament, a més d’amagar interessos inconfessables. Resulta vil i menyspreable la manera com s’ha pretès, per part d’alguns, silenciar la veu dels convocants d’aquesta manifestació, situant-los en òrbites radicals o partidistes. És esperpèntic pretendre fer jugar el Barça a les sis de la tarda d’un dissabte amb l’ànim de rebentar la convocatòria, tant de bo que sembla que al club ha imperat el seny.
Un poble pot patir segles d’opressió i persecucions de tota mena, el que no pot perdre mai la gent d’aquest poble és la seva dignitat. No podem perdre la dignitat si volem continuar sent un país, si volem continuar amb l’esperança d’un futur lliure. Com que jo no vull perdre la dignitat ni l’esperança, per molt utòpica que aquesta última sigui, demà em manifestaré per la meva nació i pel dret a decidir.