# |
No és això, companys, no és això
Perejoan
| enllaç permanent | dilluns, 06 de març de 2006 | 16:39
|
|
Els brindis per
l’Estatut, el trenta de setembre, no es van fer amb cava brut nature. Com a
molt, vista la rapidesa amb que s’ha esbravat, es van fer amb vi gasificat i
del barat. Ja som allà on ens temíem el dos de novembre, malgrat
la bona impressió que ens van causar aquell dia els nostres representants.
L’espectacle dels darrers dies, culminat avui, ha estat trist, molt trist. Els
socialistes catalans, des del primer dia, s’han assegut a l’altre costat de la
taula. No calia ni haver-los nomenat com a representants del nostre Parlament.
Més que una enganyifa, ha estat una burla, com ara els comentaris del senyor
Iceta, quan diu que el PSC se
sent més identificat amb el contingut dels acords actuals que amb el projecte
d'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. Trista figura, la del
Miquel Iceta, que rebla el clau dient que “l'Estatut també és una batalla
contra els nacionalismes espanyol i català”. Sense comentaris.
Lamentables
les declaracions que he pogut seguir aquest migdia volent justificar un acord
injustificable. Polítics de segona fila seient allà on haurien de seure els veritables
estadistes, amb visió d’estat. Els Herrera i Boada posant de manifest que el
seu nivell no va més enllà d’empleats de gestoria, amb perdó pels dignes
oficinistes. La Manuela de Madre, que cada dia s’assembla més a la senyoreta
Rottenmeier, no té altres paraules que “acusar” Esquerra de procurar només el
“regate corto”, obviant que ella representa un partit que és el paradigma de
l’oportunisme polític, i que la seva visió nacional catalana no va més enllà de
la “regió” subordinada. De CyU no sé si val la pena parlar-ne, la seva història
ja la van deixar escrita quan van pactar les rebaixes del l’estatutet de la
Moncloa, a les ordres sempre dels seus veritables mentors i mecenes, per no dir
els que els mantenen, els patrons Brufau, Carulla, Godó, Lara i companyia, els
que de veritat els hi porten les regnes. Per acabar, només falta que ERC es
decanti per una pusil·lànime abstenció en vistes de conservar càrrecs i prendre
el menys mal possible. I encara per acabar, ara sí, que els que NO
votarem mai aquest estatutet comencem a dividir-nos, discutir i barallar-nos en
grups i grupets partidaris del NO, de l’abstenció, del vot Nul, del vot per
autodeterminar-nos i tota la resta de bestieses que aniran sortint.
Al
final de tot, l’únic que riurà serà el PP. Amb la seva guerra bruta
d’espantalls, cataclismes mil i vel·leïtats colpistes, hauran aconseguit el seu
objectiu: Continuar tenir-nos lligats i mesells, igual que els últims tres
segles. Per fer aquest trajecte, per arribar fins aquí, no calien tants esforços
i provisions. Senyors polítics: No és això, de què parlàvem, no és això.
|
|
|
|
/ comentaris: 5
|
# |
Resposta a Bono: Vota Mena!
Perejoan
| enllaç permanent | dilluns, 06 de març de 2006 | 11:04
|
|
Si volem donar la
resposta escaient al ministre espanyol de la guerra, per la seva tebior còmplice
respecte als militars amb vel·leïtats colpistes, res millor que votar Mena
al guardó per actituds anti-demòcrates que lliura cada mes Bad Democracy Award.
Podeu entrar a l'OpenDemocracy.net, o
seguir la proposta que ens fa aquest bloc
on explica què cal fer per votar-lo i també inclou una frase per “tallar i
enganxar” en anglès.
|
|
|
|
/ comentaris: 3
|
# |
Lerrouxistes sense Lerroux
Perejoan
| enllaç permanent | dissabte, 04 de març de 2006 | 00:04
|
|
Els anomenats falangistes
taxidermistes semblen decidits a passar per les urnes. És una bona
notícia. Ho és, entre altres motius, perquè així sabrem en nom de qui, o de
quants, parlen. Mentre no hagin passat la revàlida, però, demanaria als mitjans
de comunicació, i a la premsa escrita en particular, que els dediquin la
mateixa atenció i els mateixos titulars que mereix qualsevol grup
extraparlamentari. És sospitosa l’atenció que alguns mitjans dediquen a aquest
grupuscle –mentre no es demostri el contrari- creat al servei del nacionalisme
espanyolista. L’operació lerrouxista ja està en marxa, si més no, un intent
d’emulació del confús ideari populista de principis del segle passat, que tant
va exacerbar la demagògia esquerrana. Em pregunto, però, on és el Lerroux del
segle XXI capaç d’aglutinar l’actual demagògia anticatalana a dins de Catalunya
mateix? Sincerament, ni el bufó Boboadella, ni els Espada, De Azúa o qualsevol
membre d’aquesta difusa nebulosa no el veig amb el carisma necessari per
dirigir tal galliner. Això sí, recursos ni suports no els faltaran. Ja hem vist
el flamant fitxatge de l’Espada pel diari El (in)Mundo. Avui dissabte, al
Teatre Tívoli, es farà la presentació d’aquesta opereta que no se sap si
acabarà sent una comèdia o bé un drama.
|
|
|
|
/ comentaris: 4
|
# |
RTVE i el Centre de Sant Cugat
Perejoan
| enllaç permanent | dilluns, 27 de febrer de 2006 | 21:28
|
|
Per poder acollir-se a les subvencions que
li promet l’Estat i mirar de sanejar l’endeutament històric, RTVE anuncia un
pla de sanejament que comportarà una dràstica reestructuració de plantilles i
centres, tan de ràdios com de televisió. D’aquesta manera, Ràdio 4, que emet en
català des de l’any 1976, té els dies comptats. L’argument esgrimit és la baixa
audiència. També s’ha sabut que a TVE suprimiran les desconnexions en català de
la 2, que es feien des del Centre de Sant Cugat, quedant únicament un
informatiu de mitja hora per la Primera.
Sobre aquest canvi
de plans, tindríem poca cosa a dir si es tractés d’una empresa privada, per
molt malparada que quedés la nostra llengua. Però es tracta d’una empresa
pública que es gestiona amb diners públics. I no són creïbles ni convincents
els arguments esgrimits per la directora general de RTVE, Carmen Caffarel, quan
avui ha dit que "no té sentit que el Centre de Sant Cugat competeixi, amb diners
públics, amb les televisions autonòmiques (referint-se a TV3), quan aquestes
televisions autonòmiques també es financen amb diners públics". Jo li
preguntaria a la senyora Caffarel: els diners públics que es destinen a RTVE
només serveixen per fer programació en castellà? Pregunta inútil, sabent com
sabem la manera de pensar del centre. Del centre peninsular, vull dir.
|
|
|
|
/ comentaris: 8
|
# |
Aterrar símbols d'opressió
Perejoan
| enllaç permanent | diumenge, 26 de febrer de 2006 | 10:28
|
|
CIUTADELLA DE BARCELONA
Fortalesa militar que Felip V va ordenar
construir a Barcelona després de la desfeta de 1714 amb l'objectiu de poder
controlar la ciutat. La fortalesa es va encarregar a l'enginyer militar
d'origen flamenc Jorge Próspero de Verboom (1665-1744), que en seria també el
seu primer governador. Malgrat que la fortalesa va ser l'admiració d'Europa com
a meravella de l'art militar, no va defensar mai la ciutat de Barcelona contra
un exèrcit. En canvi, la Ciutadella va demostrar una gran utilitat per reprimir
els barcelonins. El primer presoner polític que hi va ingressar als calabossos
va ser en Francesc Bernic, de Collbató, cap dels guerrillers antifelipistes que
van dominar el Penedès. Era el 1719... Pel que fa a l'últim acte de repressió
comès a la Ciutadella, va ser l'afusellament, el 6 d'agost de 1866, dels
tinents Mas i Ventura, dirigents d'una conspiració progressista.
Això va ser dos anys abans de la demolició de la fortalesa. I és que amb
aquesta història no es fa estrany que la Ciutadella fos odiada per tothom, i
que les peticions dels barcelonins perquè fos enderrocada es repetissin cada
vegada que el marc polític ho permetia. Malgrat que les muralles de Barcelona
havien estat enderrocades el 1856, la Ciutadella va subsistir fins a la
revolució del setembre de 1869.
El general Prim, aleshores, va decretar la donació de la Ciutadella a la
ciutat, que poc després seria enderrocada. Se n'han conservat la capella, el
palau del governador, que ara és l'Institut
Verdaguer, i l'arsenal, que ara és la seu del Parlament
de Catalunya.
CASTELL DE MONTJUÏC
Fortalesa militar del segle XVII, reconstruïda
i engrandida durant la segona meitat del segle XVIII per controlar la Barcelona
vençuda el 1714. Actualment és la seu del Museu Militar.
Va ser remodelat per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño entre 1751 i 1779.
Ell va fer-hi excavar el fossar i va fer aixecar-hi els baluards que li donen
la característica forma pentagonal que caracteritzava les grans fortaleses de
l'Edat Moderna.
El castell de Montjuïc ha estat utilitzat molts cops com a presó. A partir dels
últims anys del segle XIX va albergar les víctimes tant de la repressió
política social com de la lluita obrera. Hi foren tancats i torturats els
obrers involucrats en l'onada de violència anarquista de la dècada de 1890. El procés
de Montjuïc, nom amb què coneixem els judicis als anarquistes sospitosos,
és un fet dissortadament famós per la seva duresa i les tortures que els van
fer.
Al castell hi van tancar també els detinguts durant la Setmana
Tràgica, moment en què, també a Montjuïc, va ser afusellat Ferrer i
Guàrdia. El 1919 hi ha més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de
la Canadenca. El 1936 es va omplir de presos de dretes, i el 15 d'octubre de
1940 hi seria afusellat Lluís
Companys. Potser per tots aquests esdeveniments el castell es va convertir
en un símbol negatiu de la consciència col·lectiva de la ciutat.
Em pregunto per què si els barcelonins van
saber, al segle dinou, desfer-se de la funesta Ciutadella, ara no són capaços
de fer el mateix amb el no menys sinistre Montjuïc? Aquest castell ha estat i
és un símbol d’opressió, no tan sols per als barcelonins, sinó per a tot
Catalunya. Un cop més s’ha fet evident amb el regal enverinat de Zapatero, sota
la maquiavèlica direcció del ministre Bono.
|
|
|
|
/ comentaris: 2
|
# |
Nosaltres som hostils
Perejoan
| enllaç permanent | dimarts, 21 de febrer de 2006 | 12:20
|
|
L'empresa energètica
alemanya E.ON ha anunciat avui la presentació d'una oferta per a comprar el
100% del capital d'Endesa. La direcció de l'empresa elèctrica espanyola veu amb
bons ulls aquesta nova oferta, de 29.000 milions d'euros en efectiu, perquè
competirà amb l'opa que ja fa mesos va presentar Gas Natural. Una de les
diferències és que Endesa considera que l'opa de l'empresa catalana és hostil i
la de l'empresa alemanya és amistosa.
Esperanza Aguirre
va dir que no permetrien que la propietat de les empreses espanyoles sortís del
territori nacional. Al seu dia ja li vam agrair que ens aclarís que nosaltres
no formem part d’Espanya. Pel que es veu, el seu “territorio nacional” arriba
fins als lands alemanys. Deuen recordar amb nostàlgia les abraçades d’Hendaya.
Els catalans som
perillosos i no ens volen veure ni en pintura. Això, que ja ho sabem els que
anem a peu, com és que no ho saben els nostres empresaris? Com és que d’una
vegada per totes no deixen de mirar cap a Espanya i miren cap a Europa? Senyors
de La Caixa, senyors de Gas Natural, deixin estar Endesa i comprin E.ON,
hi sortirem tots guanyant i ningú no prendrà mal.
Aquest menyspreu és
la recompensa que reben els Fornesa, Oliu, Brufau i companyia per ser fidels
als dictats de la Moncloa. Els mateixos que van comminar l’Artur Mas a fer-se
el hara-kiri davant d’en Zapatero, són els primers a rebre les bufetades dels
castellans. Els nostres empresaris, tret de comptades excepcions, mai no han
sabut estar a l’alçada d’aquest país. Ja al segle XIX van imposar la “moda” de
parlar castellà fins i tot “en la intimidad”. Parlar català feia de pobre, i
ells volien ser els rics de la Villa i Corte. Així ens va, encara avui.
|
|
|
|
/ comentaris: 3
|
# |
L'èxit dels blocs
Perejoan
| enllaç permanent | diumenge, 19 de febrer de 2006 | 11:21
|
|
Quan fa poc més de dos anys Vicent Partal
anunciava que Vilaweb també s’apuntava als blocs –moment en que vaig decidir
obrir el meu- ja ens deia llavors que arreu del món aquesta nova eina de
comunicació tenia un èxit imparable. No sé què diria avui l’amic Vicent del
creixement i la popularitat que ha assolit el fenomen blocaire. Si fa temps ja
vaig llegir que en tot el món es creava un bloc cada tres segons, se’m fa
difícil pensar les xifres que es mouen a dia d’avui.
|
|
+ Vull llegir la resta de l'article
|
|
/ comentaris: 2
|
# |
La voluntat d'un poble
Perejoan
| enllaç permanent | diumenge, 19 de febrer de 2006 | 00:37
|
|
“Amb la voluntat
d'un Parlament no s'hi juga impunement.” Aquesta és una de les impressions que
ha tret el Ramon
Alcoberro de la manifestació d’aquest dissabte, segons explica. Val la pena
llegir-lo. Els derrotistes i els botiflers, que de tot n’hi ha, comencen amb el
ball de xifres. Deixem-los. Hi havia molta gent, moltíssima, i això és el que
compta. O algú es creu que a les “oficials” i ben orquestrades per tots els
mitjans que es van fer al Passeig de Gràcia hi havia un milió de persones? (un
milió i mig o dos, segons alguns). Què va dir Contrastant del milió de persones
a les manifestacions contra la guerra de l’Iraq? Si fa no fa que hi havia la
mateixa gent d’avui. I sigui la que sigui, és molta gent. Acabo de llegir en
un altre bloc derrotista (que sols que aneu quedant. Amb la guia espiritual del
frare d’Alcampell aneu de mal borràs) que “Si no vaig errat, 70.000 és l'1%
de 7.000.000 ... O sigui: una xifra irrellevant , irrisòria. Algú (començant
pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat.” No cal fer-se
mala sang ni alegrar-se de les penes dels que van a reculons. Com que em consta
que són del mateix ram, tot i que molt diferents, que li contesti el mateix
Alcoberro amb unes paraules que també he agafat del seu post: “La tieta, per
cert, s'ha enfadat molt amb els que portaven una pancarta que deia CiU
traïdors. Està cada dia més velleta i més sola, la pobra.” Crec que queda
prou clar.
|
|
|
|
/ comentaris: 6
|
# |
Francesc Ferrer i Gironès, in memoriam
Perejoan
| enllaç permanent | dissabte, 18 de febrer de 2006 | 00:46
|
|
In memoriam
De totes les
meravelles d’aquesta terra, dels camps encesos
i les espigues d’or, ciutats, neus
acimades i valls ombrives que t’ha plagut als
ulls la seva bondat, has vist com la
mare bressola l’infant i li parla amb la
veu que neix del poble. De totes les coses
que tu has conegut, sens dubtar-ho, has
preferit la llibertat: "La nostra llibertat no la podem perdre perquè, sinó, caurem en la esclavitud." ||*||
La llibertat no s’hauria de demanar, però
la realitat fa que els que l’han furtada no la pensin retornar mai. D’aquest
capteniment dels usurpadors en neixen moltes violències inútils però
comprensibles. Si per recuperar la seva llibertat els pobles no han d’utilitzar
la mateixa violència que se’ls va aplicar a ells per abolir-la, bé val la pena
pensar si cal establir els camins i les institucions que arbitralment la poden
atorgar amb equitat. Per assolir la pau, cal retornar la llibertat als pobles
que la demanen democràticament, i deixar d’infligir humiliacions polítiques,
mantenir espolis fiscals i imposar la subjugació cultural.
Paraules finals
de la seva última obra: El gran llibre per la
independència.
"La independència no
la podem agafar per la violència, però a nosaltres sí, que ens l’han tret amb
violència. A nosaltres sí, que ens han tret violentament la nostra llibertat.
Per tant no val. Si ara aconseguir la llibertat amb violència diuen que no val,
doncs, llavors, quan ens la van treure, hem de dir que tampoc."
De la presentació de “El gran llibre per
la independència” a la llibreria Catalonia.
|
|
|
|
/ comentaris: 2
|
# |
Sortiré al carrer, per dignitat
Perejoan
| enllaç permanent | divendres, 17 de febrer de 2006 | 08:04
|
|
La manifestació
organitzada per demà dissabte a Barcelona, a les 5 de la tarda, porta per lema “Som una nació i
tenim el dret de decidir”. Ja fa anys que no participo en cap manifestació,
i no per manca de ganes. Tinc entrebancs personals que m’ho posen difícil, quan
no, m’ho fan impossible. Però aquest cop estic decidit a anar a Barcelona a
manifestar-me, no a favor ni en contra de cap estatut –encara que personalment
rebutgi el projecte de nou estatut per insuficient-, sinó per dignitat personal
i perquè també crec que, ensems, defenso la dignitat del meu país. Són
inadmissibles les rebaixes madrilenyes al text que vam acordar aquí per àmplia
majoria. És decebedora la desunió i la manca de fermesa dels nostres polítics.
És patètic i penós l’acord Mas-Zapatero que desvirtua la proposta del
Parlament, a més d’amagar interessos inconfessables. Resulta vil i menyspreable
la manera com s’ha pretès, per part d’alguns, silenciar la veu dels convocants
d’aquesta manifestació, situant-los en òrbites radicals o partidistes. És esperpèntic
pretendre fer jugar el Barça a les sis de la tarda d’un dissabte amb l’ànim de
rebentar la convocatòria, tant de bo que sembla que al club ha imperat el seny. Un poble pot patir
segles d’opressió i persecucions de tota mena, el que no pot perdre mai la gent
d’aquest poble és la seva dignitat. No podem perdre la dignitat si volem
continuar sent un país, si volem continuar amb l’esperança d’un futur lliure.
Com que jo no vull perdre la dignitat ni l’esperança, per molt utòpica que
aquesta última sigui, demà em manifestaré per la meva nació i pel dret a
decidir.
|
|
|
|
/ comentaris: 9
|
|