Normalment quan escric alguna cosa per publicar-la al meu bloc procuro utilitzar un llenguatge respectuós per tal que els que no pensin com jo no es puguin sentir ofesos. El dissabte passat vaig decidir que, per una vegada, faria un escrit “a la española”, és a dir, dient les coses tal com ragen i sense miraments, de la mateixa manera que fan ells. I, ves per on, en menys d’una hora un espanyol es va sentir al·ludit i va respondre amb quatre línies. Com que no m’ha agradat el seu to he decidit respondre-li, i com que el que li tinc que dir és prou llarg prefereixo no fer-ho com a resposta sinó com a un nou text.

El nacionalisme espanyol em sorprèn cada dia que passa. Innocent de mi em creia que ja no em podia sorprendre res que vingués d’aquelles terres, però no és així. O la meva capacitat de sorprendre’m no s’ha acabat o la seva inventiva és infinita. Sigui com sigui, aquesta setmana m’he tornat a sorprendre.

No m’he tornat boig, no patiu. Respireu tranquils, no hi ha cap infiltrat als blocs de Vilaweb.
Però el títol de l’escrit és cert, és el que penso. Sempre he estat tolerant amb totes les opinions siguin del signe que siguin. Les que coincideixen amb les meves les he aplaudit i les que son contràries les he contestat. Per tant, doncs la benvinguda a una nova formació que sens dubte tindrà els seus seguidors. A més, si ho mirem bé, als catalans ens interessa que la gent que pensa com ells s’organitzi.

No és la primera vegada que es busquen excuses increïbles per tal de justificar la desaparició d’espais d’expressió en català, tant a la ràdio com a la televisió.

Ja estem acostumats que el PSC es comporti com una simple delegació territorial del PSOE a Catalunya, però avui he sentit vergonya veient les imatges del reportatge que ha fet el programa “La nit al dia” a TV3, sobre la discussió i votació al Congreso de los Diputados de la proposta de CiU per tal que el castell de Montjuïc sigui retornat a la ciutat de Barcelona sense condicions.
Quan el Ministre Bono va dir en una emissora de ràdio que posava condicions a la devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat no em va estranyar, ja coneixem tots el tarannà d’aquest personatge.
Quan el consell de Ministres van aprovar el projecte de llei de devolució on es posaven les condicions que en Bono havia dit em vaig indignar. On és el famós tarannà de Zapatero?
Quan l’Alcalde de Barcelona va dir que la devolució amb condicions era inacceptable em vaig alegrar i vaig pensar que encara era possible una rectificació per part del govern de l’estat.
Avui, quan he vist les intervencions al Congreso de los Diputados sobre una proposta de CiU he sentit vergonya. Vergonya en veure com els diputats del PSC voten el que els mana l’amo de Madrid. Vergonya en veure que les intervencions de CiU, ERC i IC-V eren respostes per un polític del PP amb un cinisme fastigós. Vergonya en veure que cap socialista català ha estat capaç de votar diferent del que mana el front nacionalista espanyol (PP-PSOE) quan es tracta de menysprear els sentiments del poble català.
Senyors del PSC, si encara els queda una mica de vergonya facin el favor de votar pensant en la dignitat del poble de Catalunya.
Amb aquestes condicions, diguem no a la devolució del castell de Montjuïc!

El ministre de defensa Sr. Bono no desaprofita cap ocasió per fer-se notar. Si fos un d’aquests famosos que viuen dels “paparzzi” no dubteu que sortiria a tots i cada un dels números de les revistes del cor i programes de TV que informen d’aquests temes.
La diferència entre aquesta comunitat de vividors i el Sr. Bono és que, mentre els primers ho fan perquè és el seu "modus vivendi", el Ministre no sé si ho fa per mala fe o per ignorància dels temes que tracta. Però, sigui per un motiu o per l’altre, es mereix el cessament del seu càrrec.

Quan el diumenge escrivia al meu bloc sobre la manifestació del dia abans tot dient perquè no hi havia anat, no m’imaginava que no seria l’únic que manifestaria la meva disconformitat amb l’apropiació per part d’ERC d’un acte que havia de ser protagonitzat únicament pel que anomenem “societat civil”. Veig que no soc l’únic que pensa en aquest sentit i això em fa sentir legitimat, com diuen alguns, a continuar per aquest camí.

Hagués estat molt fàcil dir que hi vaig anar i omplir-me la boca amb frases sobre els drets del nostre poble, però no jo no vaig anar a la manifestació d’ahir.
Potser en vaig equivocar, però "tinc el dret a decidir" hi ho vaig fer.
I us diré el motiu.

El ministre Bono sembla que vol ser protagonista sigui com sigui. No en té prou amb l’ambient de crispació que hi ha al voltant del projecte de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya i amb el retorn dels papers catalans incautats pels feixistes que ara se les té amb el President Maragall i s’atreveix a dir que no tornarà el castell de Montjuïc si no s’acompleixen certes condicions que ell imposa. Tot un personatge, aquest senyor.

Amb el lema “todos tenemos derecho a opinar”, el PP està recollint signatures per demanar un referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya, segons diuen. El cert és que la pregunta no té res a veure amb el projecte d’Estatut de Catalunya. Ni tant sols és una pregunta sinó dues a la vegada que no tenen res a veure l’una amb l’altre, per la qual cosa no es pot demanar que els ciutadans donin una sola resposta.