Suposo que em passa com a molta gent: sóc sensible a la bellesa física (sobretot la de les senyores, he, he...) i, en canvi, altres atributs com el poder, la fama, la sort o la riquesa em deixen totalment fred. Hi ha, però, una qualitat que quan la trobo en algú que es creua en el meu camí m'exalta fins a l'emoció. Parlo del talent. Un concepte que en el meu diccionari particular representa un estadi superior de la intel·ligència. Podria definir-lo com la intel·ligència exhibida de manera fàcil i a l'abast. La intel·ligència a seques pot arribar a embafar. O, pitjor, a acollonir. El talent mai. Ben al contrari, t'apropa a la festa del pensament ben endreçat, trenca les distàncies i te'l fa fàcil i planer. No sé si m'explico, però jo ja m'entenc.

Aquest cap de setmana he tingut la immensa sort (ja he escrit diverses vegades en aquestes pàgines que, per damunt de tot, em considero una persona de sort, jo) de viure un parell d'experiències en les quals he pogut gaudir de la proximitat amb el talent. Avui parlaré de la primera, viscuda per mi ahir per la nit, i demà de la que hem viscut avui l'A. i jo.

Per cert, ara que hi penso, el cap de setmana encara es reserva tot el dia de demà per continuar sorprenent-me. Ja ho deia fa un moment, quina sort!  (n'hi ha més)

Set i cinc del matí. Com cada dia si fa no fa a aquesta mateixa hora entro a l'edifici on hi ha el meu despatx amb la pila de diaris sota el braç. Tot el trajecte en moto des de casa fins a l'aparcament de la feina l'he fet amb la tonada de "Ritual" i "Elegia", les dues cançons que obren el nou disc de Wagner Pá, al cap. En M., el noi gran de casa, me'l va portar ahir al vespre i em va faltar temps per passar-me'l a la iPod i escoltar-lo al llit, just abans de caure derrotat per la son.

No tinc cap raó concreta o especial però confesso que ja fa força temps que segueixo amb simpatia la carrera de Wagner Pá, aquest brasiler-català que amb el seu grup Brazuca Matraca acaba de treure el seu tercer disc. Un disc titulat "Melic" i que a la primera audició se m'ha quedat enganxat de manera sorprenent.

Saludo el vigilant nocturn i en creuar el gran vestíbul desert m'adono que encara segueixo mentalment la melodia. Premo el botó per cridar l'ascensor mentre faig llambregada a l'armari de les entrades per si hi ha correspondència urgent.  (n'hi ha més)

Ja sigui a través de la xarxa o en el format més convencional de paper el cert és que d'un temps ençà estem assistint a una proliferació dels denominats "butlletins confidencials". És a dir, tirallongues de notícies, frivolitats i tafaneries que habitualment no surten als telenotícies ni es publiquen als diaris (perquè no tenen suficient entitat o no estan prou contrastades) i a les quals es pot tenir accés mitjançant el pagament d'una quantitat en concepte de subscripció.

Algú podria interpretar aquesta proliferació com un símptoma de la vitalitat del nostre present polític. De bona salut, vaja. Jo més aviat tinc tendència a creure el contrari perquè un país com el nostre (i el del costat) en els qual els polítics cada vegada demostren tenir menys escrúpols a l'hora de treure els drapets al sol de l'adversari (i de vegades fins i tot de qui figura que els és aliat) queda ben poc marge perquè aquests "confidencials" que teòricament intenten destacar facetes ocultes de la realitat es guanyin la vida d'una manera solvent.  (n'hi ha més)

"To dream omelettes / Somniar truites" és un llibre -ja ho avisen els editors des de la mateixa coberta- per jugar i riure. Tot això és veritat però, alhora, cal dir que l'artefacte que han bastit Jordi Boixadós i Oriol Comas és una eina magnífica per descobrir o recuperar expressions i girs de la nostra llengua que fóra bo que no caiguessin en el desús. És un llibre que posa en pràctica allò del "instruir deleitando" que molta gent de la meva generació va sentir tantes vegades en boca dels mestres més volenterosos i benintencionats (que també n'hi havia) de les nostres escoles (en el meu cas, acadèmia de pis i sense pati). En aquest sentit el llibre el situo en la mateixa línia que "En perill d'extinció. 100 paraules per salvar", de Pau Vidal, del qual ja vaig parlar aquí mateix l'any passat.

Per acabar-nos de situar: si aquest llibre -i el d'en Pau Vidal- hagués de passar l'examen dels intel·lectuals profunds del senyor Boadella entraria de ple en la categoria de "xorrada", tal com una de les seves il·lustres daines va qualificar en l'acte del Tívoli de l'altre dia a les seleccions esportives catalanes. Ja esteu orientats, oi?  (n'hi ha més)

* 1.500 persones omplen a vessar el Tívoli de Barcelona en l'acte de Ciutadans de Catalunya. Ara mateix em vénen a la memòria dos partits que no s'ho deuen mirar amb gaire bon ull, això de l'èxit dels intel·lectuals profunds del senyor Boadella, si després de tanta martingala acaben complint la seva amenaça de presentar-se a les properes eleccions. Si l'aritmètica no falla, més gent repartint-se el mateix pastís vol dir una mica més de fam per a tots els implicats.

* Entrevista a Joan Barril. I, mira, he de reconèixer que en diu una de bona: "Un contertulià és algú a qui se li demana què pensa en aquell moment d'una cosa que encara no havia pensat". Aquest senyor millora quan deixa de banda les metàfores patateres...

* "Textura". Un dels grans articles que, de tant en tant, Salvador Sostres ejacula. Llegiu-lo; és una delícia. I ho dic jo que detesto profundament els animals domèstics.

* I, com cada dia, les imprescindibles "Engrunes" de Joan Oliver, és clar.

Entre els paquets de novetats que al llarg de la setmana arriben a casa en destaco dues de molt recents que m'han cridat especialment l'atenció: el primer número de "benZina", revista d'excepcions culturals (així és com es defineix a la coberta) i el llibre "To dream omelettes", un divertiment lingüístic pensat i escrit per Jordi Boixadós i Oriol Comas que acaba de treure al carrer RBA-La Magrana.  (n'hi ha més)

"Els meus conciutadans pareix que n'estan molt pagats, d'aquesta imatge tan espectacular i tan cara que ha deixat exhaurits els cabals públics. Començant pels dirigents del PSOE que la van inventar, i acabant amb els governants del PP que l'han cultivada i portada a l'extrem: no sé qui dels dos creu que és més modern. Jo, però, estic segur que n'hem fet un gra massa, multiplicant aquesta arquitectura d'enginyer escultor, tan previsible ja i tan reiterativa, que encara sembla que es multiplicarà més, com fabricada amb un joc una mica mecànic al qual em costa de trobar-li l'ànima."

Fragment de l'article -esplèndid com tots els seus i que, com d'habitud, secundo des del primer fins al darrer mot- de Joan F. Mira a l'AVUI d'avui.

Feu clic aquí per llegir-ne el contingut íntegre.

^{(Anterior "Per a la carpeta dels retalls": 28 de gener)}

Respectant toootes les excepcions (que, gràcies a Déu, n'hi ha) el cert és que tenim una classe periodística més aviat limitada.

Respectant toootes les excepcions (que, gràcies a Déu, també n'hi ha) el cert és que tenim una classe política més aviat limitada.

Quan cada un d'aquests gremis va fent la seva per separat la grisor del panorama queda una mica dissimulada. Però quan, per imperatius de l'actualitat, les dues colles coincideixen -el format habitual sol ser una roda de premsa- ambdues limitacions s'acumulen i es posen en evidència sense cap camuflatge. Aleshores els resultats poden arribar a nivells surrealistes.

O, com em passa a mi (que, sentimental i bufanúvols, per a unes quantes coses ja començo a notar que sóc d'una altra època), a nivells que em posen al caire de la llàgrima.

La pregunta és retòrica i, sobretot, ingènua, ja ho sé. Tot i això no em resisteixo a formular-la. ¿Fins a quin punt és decent que una companyia com Telefónica -caracteritzada per una carta de serveis als seus clients notòriament millorable (tinc el matí versallesc, avui)- reconegui públicament, amb gran gatzara i sense que a ningú li caigui la cara de vergonya uns beneficis de 4.445 milions d'euros durant l'exercici 2005?

D'un temps ençà observo -amb un cert disgust, val a dir- com es va estenent entre les companyies discogràfiques el (mal) costum d'editar i vendre conjuntament el disc compacte d'un music o d'un grup amb un DVD que generalment reprodueix imatges d'algunes cançons del disc interpretades en directe. A part que em sembla una presa de pèl obligar els compradors a quedar-se forçosament amb els dos formats suposo que a aquestes alçades no caldrà que em posi a pregonar les excel·lències de la música en directe. Però en directe de debó. No a través d'una pantalla -de PC o de televisor, tant se val- sinó "in situ", en l'espai on té lloc el concert. I com més a prop de l'escenari i més sacsejat per la gent millor.  (n'hi ha més)