Nota: aquest post amplia i matisa el que vaig penjar el 21 de gener de 2006.

Wyoming, estiu de 1963. Dos nois, Jack i Ennis, pasturen un ramat a la muntanya Brokeback...

No mataràs, de Krzysztof Kieslowski, constata la tràgica impotència dels principis humanistes davant l'actuació criminal de l'home i, el que n'és una projecció col·lectiva, la pena de mort. Obra visualment riquíssima, narrativament impecable i temàticament prolífica, No mataràs (1988) sobresurt estèticament per damunt de la resta que componen el Decàleg i anuncia la magnificiència artística de posteriors films de Kieslowski, especialment, l'enigmàtica i captivadora Doble vida de Verònica (1991) i la pletòrica i culminant trilogia dels colors: Blau (1993), Blanc (1993) i Roig (1994).

Sinopsi: Un home està passant un examen, després de quatre anys d'estudis i quatre de pràctiques, per esdevenir advocat. Això el du a verbalitzar grans conceptes sobre la Justícia i la seva funció social. Un noi deambula, tot esperant un taxi. De dalt un pont, mira els cotxes que hi passen per sota, els llença una pedra i provoca un accident. Un taxista va per netejar el seu cotxe. Groller, es fot amb una pobre noia i no atén una parella que necessitaven el seu servei de transport. Finalment, el xicot deambulant pujarà en aquest taxi i, de retruc, el flamant advocat s'estrenarà.

L'Òscar a Crash com a millor pel·lícula, per tant a darrera hora, contra el pronòstic que entre tots plegats havíem fet, s'ha convertit en la sorpresa d'un repartiment de guardons, pel que fa a la resta de categories, molt previsible.

Sentirem tota mena de comentaris sobre el "triomf"de Crash ("triomf" que ni nego ni discuteixo, però el concepte d'eliminació futbolística amb què es tracta periodísticament el resultat dels Òscar, sempre l'he trobat absurd). A hores d'ara, rius de tinta i litres de saliva es deuen haver gastat per explicar-ne les causes. Em temo que prendrà força el discurs del motiu "anti-gay", és a dir, com si Crash hagi guanyat perquè no ho fés la dels "cowboys" homosexuals de Brokeback Mountain. Fins i tot apareixeran els comentaristes sociològics que, fins la setmana abans, afirmaven com l'èxit cantat de Brokeback Mountain reflectia els canvis evidents de la societat nord-americana i, ara, com si res, diran que la "derrota" del film d'Ang Lee evidencia el conservadurisme i la hipocresia d'aquella mateixa societat.Tant se val. Tot deu ser cert. Potser també ho és que sovinteja massa la frivolitat pseudointel·lectual. Vés a saber.

13 de març de 2006 10 anys sense Kieslowski

Amb motiu del desè anniversari de la mort de Kieslowski, s'estrenen i reestrenen algunes de les seves pel·lícules. A l'Estat Espanyol, s'estrena la impressionant No matarás, premi del Jurat de Canes 1988. A França, es reestrena la poètica i enigmàtica La doble vida de Verònica, que també es torna a editar en DVD, en versió remasteritzada i en un pack imprescindible.

Tot parlant del vi, desemmascara la globalització

A Mondovino, el cineasta i enòleg nord-americà Jonathan Nossiter documenta la transformació del mon del vi des que els californians han entrat al mercat. I, de retruc, tracta del conflicte entre globalització i diversitat cultural, de la lluita entre les multinacionals i els productors locals d’arreu.

Recull declaracions d’autèntiques autoritats en el tema vitivinícola i en contraposa els punts de vista. Dóna la paraula a vinyaters de gran tradició, com la borgonyesa familia Montille o els aristocrates florentins Frescobaldi i  Antinori, i també a propietaris més modestos, com el del Mas Daumas-Gassac, al Llenguadoc, o els sards Battista i Lina Columbu. Visita els totpoderosos Mondavi, de la vall de Napa, a Califòrnia, i també la gent occitana que els van frenar la implantació a la zona.

Nossiter contrasta de manera irònica el que diuen uns i altres, i va desemmascarant l’imperialisme financer que hi ha darrere la presumpta modernització. I denuncia el paper que hi juguen alguns mitjans de comunicacio especialitzats. No deixa de petja l’expert Michel Rolland, apòstol de la transformació tecnològica que tendeix a uniformitzar la producció vinícola arreu del món. I n’entrevista els còmplices imprescindibles: executius d’alt nivell, com Xavier de Eizaguirre, o el crític més influent al mercat mundial, Robert Parker.

Mondovino va sorprendre a Canes 2004. Va entrar-hi en competició a darrera hora, en una decisio estranya dels responsables del Festival; però hi va causar un bon impacte, tot i el metratge excessiu –més de dues hores i mitja– i malgrat que Nossiter l’hagi filmada amb una càmera digital moguda de manera excessiva i gratuïta.

Pel que em diuen, demà surt a la venda el primer número de la revista Benzina. Pel que en veig a la portada, la proposta promet. Ens cal una publicació en català que tracti de cinema, música, teatre, literatura... De moment, pel que fa al cinema, el primer número anuncia articles sobre Terrence Malik i Michael Haneke. Aquestes iniciatives engresquen. val la pena que hi estiguem a l'alçada.

www.revistabenzina.com

Plana, convencional aproximació biogràfica a Johnny Cash. Per Catalunya Ràdio i parlant de Walk the line , Àlex Gorina va dir més o menys una cosa així : "O tots els cantants nord-americans han tingut la mateixa vida, o totes les pel·lícules que tracten de les seves vides són iguals". Frase brillant que gairebé ens estalvia de seguir comentant res del film.

Reese Whiterspoon i Joaquin Phoenix estan magnífics i, seguint la millor tradició interpretativa nord-americana, gosen cantar, fer de Johnny Cash i June Carter dalt dels escenaris. Deixo per als coneixedors musicals l'opinió de la sema imitació; però, com a espectador cinematogràfic, m'ha funcionat bé; tot i que els arranjaments de les cançons i els fragments que en sonen a la pel·lícula, m'ha donat una impressió falsa: com si al llarg de tot el metratge s'anés reprenen sempre la mateixa cançó (a vegades, enfadosa). Dic que és una impressió falsa, perquè el CD de la BSO ho desmenteix i els coneixedors del músic biografat, de segur que n'han captat les diferències.

Walk the line és, probablement, la primera pel·lícula de "clons" musicals. Tant se val si n'és la primera; però constatem que, en un producte de Hollywood, ja s'assumeix que imitadors d'Elvis Presley, Tommy Lee Jones (i Cash, i Carter...) cantin, toquin, es moguin i vagin gornits a la manera de l'original. Francament, això obre un futur prometedor per a Manel Fuentes, que pot aspirar a interpretar Bruce Springsteen al biopic que algun dia Hollywood li dediqui (si no s'exhaureix aquesta tediosa moda de biografies amables i produïdes per familiars, destinades als Oscar).

Valoració orientativa (puntuació sobre 5) , sistema en fase de proves:

Intrepretació: Whitersppon, 5;  Phoenix, 4. Direcció: 2. Guió: 2. Ritme:3. Interés temàtic: 2

Lasse Hallström, el cineasta de l'amabilitat, el positivista en l'adversitat, l'apologeta de la vitalitat, l'humanista de bons sentiments, l'autor d'obres tan petites com entranyables (La meva vida com un gos, Qui estima Gilbert Grape?, Querido intruso, Algo de que hablar...), aquell Lasse Hallström s'ha esvaït, s'ha evaporat, a Casanova. En aquesta última aproximació al mític i polièdric personatge del segle XVII, Hallström esdevé un director funcional, transparent, al servei d'un producte estèril que busca l'entreteniment més superficial; tot i que l'hagi filmat a Venècia, amb actors com Jeremy Irons, la bellsíssima Siena Miller, un Heath Ledger llançat i un Oliver Platt gras com un toixó.

De temàtiques ja en toca: les martingales del poder religiós (Inquisició), la figura caricaturesca del Dux, el bescantament de les dones,  el delit alliberador que representaven Casanova i els pamflets de Guardi, el contrast Genova-Venècia. Legítimament, ho tracta pel costat còmic, gairebé amb la modalitat Slapstick (és a dir, la bufonada), a to amb els espectacles de carrer en què els titelles representen els embolics de faldilles de Giacomo Casanova. El material hi és; la sensibilitat, també. Però Lasse Hallström ho posa tot al servei de la pallassada, avinguda als requeriments del nostre mai prou ben valorat Hollywood actual.

Valoració orientativa –puntuació sobre 5– (sistema en fase de proves) Interpretació: 3, Guió: 2, Interés temàtic: 2, Fotografia: 4, Ritme: 4, Direcció: 2

A "The New World"  i a partir de la història d'amor entre la princesa indígena i l'explorador anglès John Smith, Terrence Malick evoca l'arribada dels anglesos al continent americà com l'última oportunitat de regeneració que el nostre vell món va perdre. Per al personatge utòpic, les terres virginals de (sic) Virgínia al 1607 representen un nou paradís, en què la humanitat pot refer-se, sense desigualtats ni injustícies socials, i la princesa, en la seva innocència juvenil, encarna, més enllà de la bellesa, la puresa, l'absència de malícia, la felicitat de viure en harmonia amb els teus i l'entorn natural. Ella, la princesa, personifica el "nou món" que tanmateix s'esmuny, en la mesura que no es fa el pas de llançar-se a la plenitud i no es renuncia al farcell traginat.

Riu amunt, terra endins, com en el conradià viatge al cor de les tenebres, no hi ha la destrucció suïcida d' "Apocalypse Now", sinó la possibilitat d'una renaixença com a espècie. A la terra baixa, ran de mar, la incipient i miserable primera colònia reflecteix el fangeig, la descomposició moral i física de la nostra tibada, bruta, envilida civilització. Com és ben sabut, riu amunt, terra endins, la colonització arrasadora s'acaba imposant, gràcies al favor de les marees i la potència dels canons. Entrampats en el conflicte, els amants es deixen arrossegar. El seu amor impossible esdevé testimoni de l'ocasió frustrada i les seves vides, avingudes a l'evolució de les coses, constaten finalment el triomf del nou ordre, malgrat la natura esponerosa, els rius cabalosos, els arbres gegants.

Terrence Malik compon –sobretot els primers quaranta-cinc minuts de pel·lícula– un poema audiovisual que emfàticament reivindica el muntatge cinematogràfic, el treball de càmera –tant pel que fa als moviments com a les angulacions de l'aparell–, la posada en escena i el paper de la banda sonora –tant per fer entrar en joc les veus interiors dels personatges com per a combinar coreogràficament la imatge amb la música (oh, la wagneriara Obertura de L'or del Rhin)  esplèdida. Als antípodes de l'academicisme, trencant a pler les normes, treballant amb la reiteració –de les passejades dels enamorats, com a "In the mood for love", encara que aquí no van a buscar fideus ni es mouen entre la magnificient modernitat estètica d'un Wong Kar-wai–.

Escric totes aquestes ratlles a raig, exaltat i perplex, tot just acabat de sortir del cinema, plenament conscient que s'imposa una anàlisi més serena del film. Perplex, dic, perquè l'empantanegament habitual en Malick aquí du, a mesura que avança el metratge, cap a una excessiva supeditació al relat, a la narració de la història d'amor entre la princesa indígena i el capità Smith. Un fil argumental que, per si mateix, potser no té prou força i l'embolcall audiovisual amb què ens el serveix pot abocar a una percepció de la pel·lícula com a producte llepat. Si més no, això està servint perquè alguns parlin de concessions a la comercialitat o d'un cert esvaïment creatiu per part de Malick. No en comparteixo l'opinió. Reconec que hi ha algunes fases del film massa narratives i que la grandesa lírica dels primers quaranta-cinc minuts no torna a aparèixer –cada part de l'obra reclama el tractament que hi escau!–, però no és fàcil ni dissortadament gaire freqüent que l'emoció viva provocada per una pel·lícula em duri al cap de tanta estona (malgrat, també, que el guió grinyoli i Colin Farrell no em faci el pes). Ai, les imperfeccions dels diamants!).

Valoració orientativa –puntuació sobre 5– (sistema en fase de proves) Interpretació: 3, Guió: 4, Interés temàtic: 4, Fotografia: 5, Ritme: 4, Direcció: 5

L'he tornada a veure, al cap d'una setmana, i, francament, em sembla una obra magnífica, molt més rodona, sòlida, coherent, de com la vaig percebre en una primera visió. Una obra que m'ha deixat ganes de tornar a veure-la i tornar-m'hi a capbussar.

L’actor nord-americà Tommy Lee Jones ha debutat com a director amb The Three Burials of Melquíades Estrada. Escrita per Guillermo Arriaga, el guionista d’ Amores perros i 21 gramos, la protagonitzen Barry Pepper i el mateix Tommy Lee Jones. Argumentalment, narra els tres enterraments d’un mexicà il·legal, mort prop de la seva barraca. L’assassí li dóna sepultura, perquè no el trobin, però un animal el localitza; les autoritats el tornen a enterrar i, finalment, un cowboy amic del difunt decideix dur el cadàver fins al seu poble, a l’altre costat de la frontera. Aquest amic també donarà a l'assassí una lliçó sobre la vida, els valors humans i el respecte als altres. El plantejament de la pel•lícula em resulta un pèl esquemàtic, d'un didactisme un pèl primari; encara que la intenció sigui lloable. D’altra banda, el guió i la posada en escena atorguen una innegable dignitat al producte, tot i que en algun moment es recreï massa en efectismes, inevitables en un producte produït per Luc Besson. The Three Burials of Melquíades Estrada és, tanmateix, d'aquells films que s'han de veure, per fer-se'n una opinió personal. Més que mai, no s'ha de fer cas al que sentim dir-ne ni en llegim a priori (com, per exemple, aquest post): estic convençut que, temàticament i formalment, està destinat a dividir opinions. Pel mateix que a alguns els interessarà la denúncia del feixisme i de la violència, a d'altres els resultarà francament discutible; per la mateixa raó que alguns troben el guió "magnífic", d'altres el valoren com a pura prestidigitació; pels mateixos referents cinematogràfics, alguns s'ho prendran com una "imitació" i d'altres com a continuïtat legítima d'una tradició que passa per Sam Peckimpah, Clin Eastwood... Com sempre, però a The Three Burials of Melquíades Estrada, d'una maner especial. I, sobretot, ho remarco perquè és d'aquells casos que una crítica o un comentari us podrien desdir d'anar a veure aquesta pel•lícula que, en canvi, pot interessar-vos totalment, o a l'inrevés.

Valoració orientativa –puntuació sobre 5– (sistema en fase de proves) Interpretació: 5, Guió: 3, Interés temàtic: 4, Fotografia: 4, Ritme: 4, Direcció: 4