Ja no ens queda rés...
A mesura que van passant els dies, sembla que la societat catalana manipulada per els opinadors professionals, s’oblida del molt que s’hi juga Catalunya en aquests moments.
Aquests són uns dies molt tristos. Uns dies, en que els nostres representants polítics estan decidint a Madrid com s’ha de dotar de competències i d’atribucions el nostre autogovern. I tot això ho fan sabent que aquella il·lusió i força que vàrem recuperar col·lectivament aquell vespre de novembre, ha desasparegut. Saben que estan negociant sense representar-nos colectivament. Saben que nomès es representen a ells mateixos. Ells s’han ficat sols al parany.
Primer de tot, per que allò que varen pactar tots junts, no s’ho creien. Com que no s’ho creien no han sabut defensar-ho en les negociacions prèvies aturades tràgicament per un Mas incomprensiblement egoista. I ara, encara és pitjor.
No hi ha rés pitjor a l’hora de negociar, que no creure´s el que es demana. I ni CIU ni el PSC no s’ho han cregut mai. I el PSOE ho sap. Els coneixen massa a la colla d'en Mas i Montilla.
L’estatut de novembre no era el seu Estatut. Era massa agosarat i ara se n’estan fent un a mida. El que no han entès és que la majoria de la societat catalana va assumir que aquell era l’estatut que ens convenia, i ara ens hauran d’explicar que no feia falta tant, que nomès jugaven de farol i el plat de llenties que en queda ja és suficient.
I això ens deixa en un estat de xoc. No ens acaben d’explicar que estan fent, i els mitjans de comunicació (sempre controlats per PSC i CIU) els ajuden a passar per aquesta digestió i ens informen tant poc com poden.
I ara que ens queda? Doncs el temps ho dirà; però de moment estem damunt un ring de boxa; mentre amb la dreta et peguen al ventre amb el Castell de Montjuïc, t’estaborneixen amb el tancament de Ràdio 4 amb l’esquerra i tot esperant que l’àrbitre Zapatero toqui la campana, ja veiem pujar altre cop la mà dreta amb l’aeroport...
No cal ser massa espavilat per veure que aquest joc no ens convé. A veure si serem capaços de aixecar-nos o millor encara, de demanar jugar en un altre pavelló. El pavelló dels països independents on no hi puguin jugar els polítics tramposos ni traïdors.
